Va anar de poc

Fa temps, quan estudiava a la facultat, buscava feinetes que pogués fer sense experiència, ni formació específica. Vaig donar classes particulars, vaig fer enquestes porta a porta, i també vaig anar a unes quantes entrevistes de feines cutres, com una oferta que demanaven recepcionista-massatgista i fins que no vaig arribar al lloc, no vaig descobrir que els massatges eren dels que es fan amb poca roba. El cas és que jo tenia una tieta que tota la vida havia fet de venedora a particulars, amb una xarxa de clientes a les quals venia productes de neteja, bisuteria i roba de la llar. Seguint el seu exemple, vaig pensar que em podria guanyar uns calers aixi – que dius, quin poc realisme, jo que tinc zero capacitat de regatejar i no sé convènçer la gent seria una venedora desastrosa, però bé, la inconsciència de la joventut -.

I vaig anar a una reunió d’una xarxa de venda a domilici de productes per aprimar-se, us sona? Vaig anar a la reunió, promeses d’enriquiment, productes americans, sistema piramidal, retribució basada en comissions, havies de portar una xapeta a la solapa “¿Quiere perder peso? ¡Pregúnteme cómo!”, enganxines al cotxe, etc. A que ja us sona més? I en parlar-ne amb la meva tieta, ella em va desaconsellar totalment que em fiqués en allò. Em va dir que si tu vens un producte de neteja que no funciona, com a molt seràs responsable d’un sofà fet malbé, i això és només una qüestió de diners. Però que si vens productes de consum humà (herbes, suplements, pastilles) i resulta que són dolentes, les conseqüències són molt pitjors i potser no tenen remei. I aquí es va acabar la meva carrera de venedora d’Herbalife. Afortunadament.



2s comentaris

Carta al meu pare

[@more@]No se m’havia acudit, però en llegir el text de l’Anna he pensat que podia posar per escrit alguns records que tornen sovint, quan penso en tu. Et trobo molt a faltar, tot i que mai havia parlat “profundament” amb tu. Sempre he estat molt reservada amb la familia, i no compartia gaire coses amb vosaltres, però malgrat tot et trobo molt a faltar. Eres una boníssima persona, amb una bondat  discreta de les que no es fan notar. Suposo que passar una guerra i tots els patiments que comporta té aquest efecte. Recordo les tardes que passava amb tu quan era petita, les vegades que m’havies portat a la platja a Masnou, la música clàssica que escoltaves, com llegies al sofà, els sopars que vas preparar durant tants anys fins que vas dir “la cuina està tancada, a partir d’ara cadascú es fa el seu sopar”. Eres un manetes, havies fet d’electricista fa molts anys, però a casa també feies coses de fusteria, pintaves, empaperaves. Jo que sóc una manasses en tot! Recordes aquell avió que jo havia de fer a classe de plàstica, i que vas fer totalment tu de fusta? Encara el dec tenir, m’agradava molt. El mestre no va creure ni per un moment que l’hagués fet jo! J Ara faig massatges a les nenes tal com tu me’ls feies després de banyar-me, a elles els encanta i sempre el explico com ho feies tu. Tant de bó jo hagués nascut abans i hagués pogut viure totes les coses que van fer els meus germans amb tu i la mama quan ereu joves . Sobretot m’hagués agradat fer aquelles excursions en que dormieu en refugi, segur que van ser genials. Ara m’he quedat amb l’amor per la muntanya i pel mar, i el gust per passejar per Barcelona, i les històries de quan fas fer el servei a Marina, i la imatge de quan reies, i tants d’altres records. I el present, i la vida que em queda per viure, i el saber que la vida és una teranyina d’abscències i presències i que el temps només transcorre cap endavant i és cadascú que manté viu el passat dins seu. Un petó papa.



Comentaris tancats a Carta al meu pare

Nota a una excompanya de feina

Tard, però finalment me n’he adonat: quina creu era conviure amb tu! Ara que convisc amb gent normal me n’adono de la pressió que tenia per a fer sempre la acció/reacció adeqüada per a que estiguessis contenta o senzillament no fessis morros. Acció adeqüada que havia d’intuir perque dir-me exactament què volies hagués sigut un esforç superior a les teves energies. En fi, ja sé que no et queia gaire bé i suposo que a la teva manera també feies esforços per tenir una relació correcta amb mi.  Però estic encantada de tenir finalment companys normals, que diuen les coses de forma clara i amb qui no he d’anar amb peus de plom.



Comentaris tancats a Nota a una excompanya de feina

Deu te guard

 

Fa temps em van explicar que en algunes zones de la Mediterrània encara es manté la frase "deu te guard de la venjança catalana !". Tot plegat vé de quan els almogàvers van arrassar poblacions a sang i foc en venjança per l’assassinat de Roger de Flor (a diferència de totes les altres vegades que arrassaven poblacions com a mercenaris a sou). La dita hauria quedat com a avís de fets terribles.

Actualitzo la frase a la meva experiència i els nostres dies: Deu te guard de les converses que començen per "jo no sóc racista però…".

2s comentaris

Setmana gore

  • Bronca matinal a les meves filles? Uh, si.
  • Mal auto-concepte físic, o sigui estic com una vaca? ahà
  • Irritabilitat, susceptibilitat, olla-de-vapor-a-punt-d’esclatar? Siiii

Aiiii, ja ha tornat: SPM.

Quan era més jove, des de l’adolescència fins als 30, no tenia cap simptoma de la regla. En absolut. No sabia quan m’havia de venir, i ni recordava que la tenia quan la tenia. Un cop superada la fase de desastres pròpia de l’adolescència (qui no s’ha tacat escandalosament la roba alguna vegada, o se li ha descolocat la compresa a classe de gimnàstica? … ningú? Només m’ha passat a mi? Glups), tenir la regla no tenia cap importància. I –feminista ingènua- em posava a 1000 quan algú (home) deixava anar la frase ‘deixa-la estar, està tonta perque deu tenir la regla’. Grrrr, si m’enfado és perque tinc motius per fer-ho, no perque tingui les hormones alterades ! Aquest comentari em menysté com si les meves opinions o posicions fossin irrellevants i immotivades pel fet de ser dona, bla, bla, bla. I durant molt de temps, vaig considerar SPM com un mite masclista.

Però la vida continua, i el cos canvia. Des de fa uns anys sí que tinc SPM. I dolor menstrual, de propina. Uns dies abans de la regla – de vegades, 30 dies abans i 30 després 😉 – ja començo a estar especialment susceptible, deprimida, malhumorada, irascible, fins al punt que ni jo suporto conviure amb mi mateixa, i em faria un transplantament de cos o de cervell immediat. Hivernar també sembla una bona opció durant aquells dies. L’avantatge de la maduresa (ejem), és que en general puc reconèixer aquests canvis pel que són, i controlar-los i obligar-me a estar de bon humor. Racionalitzo els greuges que em sembla que em fa l’altra gent i intento no donar-hi importància (la bruixa de la feina, altra vegada amb el seu to de veu menyspreatiu… ). Al cap i a la fi, no sóc esclava de les meves hormones. Aquesta declaració de principis de quan tenia 20 anys es converteix en el meu mantra i intento aplicar-la. I suposo que, qui més qui menys, totes les dones fem això.

I els homes què? Ells també tenen hormones – la testosterona- que els fan ser més agressius i més irascibles, i no s’han de sentir dir ‘Deixa’l, que té la testosterona pujada i no raona’, oi? Potser pel fet que la seva acció és més constant, sense les baixades hormonals tan accentuades que tenen les dones, no es distingeix entre la persona i les hormones, senzillament tal o qual home és més agressiu o té més impuls sexual xq és aixi. A més, sempre s’ha vist la testosterona com un avantatge: el caçador prou fort i valent per enfrontar-se a un mamut només amb una destraleta de sílex; el mascle protector, que pot defensar la seva familia dels ossos cavernaris i els tigres de dent de sable. Un cop més, ser dona és un mal negoci.

Cal reconèixer que el marketing de les hormones femenines és més difícil: cal tenir molta moral per a que la visió i l'olor de la sang t'inspirin a exaltar la fertilitat i la feminitat. Oh, yeah: sóc dona, aleluia. Més aviat, inspiren la setmana gore del Corte 1nglés. El que jo deia, un mal negoci.

[@more@]

5s comentaris

Desmai

Després de quinze dies estirada al terra desmaia, per fi torno a aixecar cap. Costa de creure, però estava tan contenta perque alguna ànima bondadosa m'havia donat un premi  , que anava fent bots pel menjador – un premi, a mi !!! iupiii !! – i em vaig enclastar a la làmpada del sostre. D'aqui el nyanyo i el desmai. No em doneu cap més premi, que no pot ser bo per a la salut. 😉

I com que m'agrada la teoria de la selecció natural dels memes del sempre admirat centpeus, he decidit que la versió adaptada de meme-premi del Jordi m'agrada més que la original. I de fet, també m'agrada més la seva versió picassiana de la imatge, que serà la que penjaré al bloc si averigüo com fer-ho. Evolucionar o morir, mai tan cert com en el cas dels memes. 🙂 No transmeto el premi a ningú, però us presento les pàgines de dos amics: un bloc de dibuix i un lloc de recerca història política.  

I ara, disculpeu-me, però me'n vaig a pendre un got d'aiguanaf, que si no m'erro és el mateix que l'Aigua del Carme que les velletes del barri consumien "amb finalitats medicinals", i que tenia un contingut alcoholic que explicava l'afició de les iaiones pel producte i l'eufòria que portaven a sobre després de consumir-lo. M'he de recuperar perque, sabeu?, m'han donat un premi ! a mi !!

http://centpeus.blogspot.com/2008/01/els-memes.html

[@more@]

2s comentaris

proves retroenllaç

premio

http://drawingpaths.blogspot.com/ 

http://historiaelectoral.com/ 

palabras sencillas http://jlcapilla.blogspot.com/ 

palabras magicas http://palabrasmgicas.blogspot.com/ 

http://bcnmonamour.blogspot.com/ 

 http://centpeus.blogspot.com/2008_01_01_archive.html

http://gemminola.bloc.cat/post/2762/211541

 

 

[@more@]

Comentaris tancats a proves retroenllaç

Quin nivell…

Quan vaig parlar del meu historial internetístic, deliberadament no vaig posar cap bloc català. En aquells moments, només n'hi havia dos o tres que hagués seguit durant un cert temps, i els altres no els coneixia gaire. Em semblava una forma barata (i hipòcrita) de buscar comentaris o visites. Però des que vaig participar als relats conjunts, he anat visitant molts més blocs de la catosfera, llegint els seus relats i seguint els links que proposen. I coi, quin nivell ! No és que hi hagi una o dues persones que escriuen bé, n'hi ha la tira ! Blocs divertits, surrealistes, profunds, literaris, polítics, científics, poètics, personals. Em trobo molt sovint recordant alguna entrada en particular amb la que m'identifico en aquell moment per un motiu o un altre

Total, que fa dos dies que escric i ja tinc una crisi d'identitat: quina mandra anar descabdellant les meves lletres malorganitzades, quan podria dedicar-me a disfrutar amb les històries dels altres. I quin atreviment el meu, publicant textos cutres en comparació als textos tan ben construits dels altres. Sniff, ja puc plegar, buaaa !

Ja, ja, la crisi és broma, evidentment, però aquestes 4 ratlles són el meu homenatge a tots els blocaires que vaig descobrint i seguint cada dia, que em poseu molt dificil seleccionar un llistat d'enllaços pel bloc, perque us hi posaria a tots. Salut !

[@more@]

5s comentaris

El sofà perfecte

Avui anant a la feina he vist una butaca d'orelles al costat d'un contenidor, molt xula: amb roba de quadres taronja, en bon estat, amb pinta de comfortable. Però com que no hi ha felicitat perfecta, la butaca tenia 2 problemes: les proporcions i la llargada del seient.

Veureu, jo sóc força maniàtica exigent  sibarita quan parlem de butaques i sofas. En primer lloc, m'agrada que tinguin el respatller alt per recolzar el cap. Amb això ja descarto el 98% del catàleg d'Ik_ea. També m'agrada que el cul em toqui el respatller, aixi que no pot ser molt fonda (amb 1.60 m, jo no sóc precisament alta); mmmh, tenir els ronyons calentets i la esquena protegida. A tot això, la butaca/sofà no pot ser ni molt alta ni molt baixa: els peus m'han de tocar a terra, no com a la estació de Diagonal, que cal escalar fins als bancs i després anar gronxant els peus perque els seients estan molt alts ! Per si tot això fos poc, la meva parella fa 1.80, aixi que trobar un model que ens vagi bé als dos és difícil. Per sort, ell prefereix la posició espatxurrada. La seva única exigència és que els reposa-braços siguin còmodes per a posar-hi el cap quan s'estira a veure el Polònia ! 😀

La butaca del contenidor era massa baixa, i amb el seient massa fondo, per tant, descartada com a "butaca de la meva vida". Millor: com hagués explicat a la feina que he canviat la cadira de rodetes ergonobarata per una butaca taronja?

[@more@]

3s comentaris

Relats conjunts: Escapando de la crítica

Vaig beure d’un glop el liquid de l’ampolleta. “Beu-me” deia l’etiqueta lligada al tap del flascó, al costat del trosset de pastís amb l’etiqueta “Menja’m”. Poc a poc, l’habitació anava minvant. Mentre el sostre baixava, les parets s’anaven acostant i tota l’habitació s’anava empetitint, i jo ho contemplava amb curiositat, aprofitant els últims minuts fins que la pòcima fes el seu efecte.  

“Viiiinga, viiiinga, xaropet, que això cada cop va més ràpid, m’has de reduïr, d’empetitir, vaaaaa" cantussejava. Ullava sovint el cau del ratolí, esperant amb neguit adquirir la mida que em permetria escapolir-me per allí. Els mobles començaven a amuntegar-se els uns sobre els altres fent terrabastall, la calaixera es va encavalcar sobre el sofà, i els llibres van saltar de la llibreria quan es va esmicolar amb un cruixit. Les estelles van saltar-me a la cara, i tot just vaig poder esquivar un Lladró volador que es va estavellar darrera meu. En empetitir-se l’habitació, jo em sentia crèixer per comparació, amenaçat l’espai que ocupava el meu cos, una matèria viva i vulnerable. El soroll era ensordidor, l’aire ple de pols m’atenallava i em costava respirar.

Finalment, en un impuls, vaig decidir canviar el guió, sortint com vaig poder pel finestral, ja convertit en finestreta. I amb l’última ullada que vaig fer a la cambra, vaig veure la meva imatge reflexada als trossos trencats d’un mirall i em vaig aturar en sec. “Aliciaaaaaa, on ets?” cridava la meva germana mentre jo comprenia fins a quin punt la pòcima m’havia transformat. I en els últims segons previs al col·lapse de l’habitació vaig buscar desesperat el trosset de pastís que ara veia desaparèixer entre la runa i la pols i les restes de l’habitació, al costat del cau del ratolí per on havia fugit aquell conill fastigós amb el seu rellotge ridícul.

Una iniciativa de Relats conjunts

[@more@]

11s comentaris